Va ser en aquests moments quan la senyora Williams va començar a rebre sol·licituds de versions d'amics i fans que li demanaven que aportés la seva visió musical a temes sobradament coneguts. Temes que podrien funcionar amb els seus calmants arranjaments de piano i guitarra i amb lla seva veu glacial. Així ens trobam amb unes versions sobrecollidores de temes com ara “Creep” dels Radiohead, “Where Is My Mind” dels Pixies, “Into my Arms” de Nick Cave, “Lovesong” dels The Cure i d'altres que anireu descobrint al llarg de l'escolta. Nou temes són els que componen el treball amb els seus corresponents vídeos que trobareu a Youtube; nou temes que han canviat completament el seu món i s'han adaptat a la veu tremolosa i lliscant d'A.A.Williams i un senzills arranjaments de piano i guitarra. Tot en la intimitat de la seva pròpia casa com a un regal perfecte per als dies que ens vàrem passar tancats en las quatre parets de cada habitació de casa. La personalitat pròpia de l'artista fa que el treball, tot i estar format per peces molt diferents i de diferents estils musicals, aquí es mostri com una cosa compacta i que podrien ser perfectament l'obra d'una sola persona.
Potser la cosa més gran que es mostra aquí és que, a part dels canvis cosmètics de prendre cançons que es reprodueixen en gran part amb guitarres fortes i suavitzar-les fent massatges amb piano, no s’ha fet molt per fer-les així. I, tanmateix, és a través d’aquests retocs i retocs més senzills que tots els temes prenen una nova cara i amplifiquen les qualitats bàsiques. “Where Is My Mind?” de Pixies i “Be Quiet And Drive” de Deftones es presenten aquí com a lamentacions al calor d'una xemeneia, tot i que conserven la sensació personal de l'original. I on ja hi ha alguna cosa més dolça (“Every Day Is Exactly The Same” dels Nine Inch Nails o “Nights In White Satin” dels The Moody Blues), s’amplien i es porten fins al punt que realment respiren de nou.
A.A. Williams ja s'ha demostrat a si mateixa com una artista brillant, (només fa falta escoltar “Forever Blue”) l'habilitat amb la foscor, la capacitat de pensament i la fragilitat li han convertit la seva música en una cosa que realment toca l'oient d'una manera que només poden fer aquells músics rars. Però encara són més rars els que poden aplicar la seva personalitat a les cançons d’un altre i fer-les seves simplement assegut i tocant-les, sense artificis. Aquí ho ha fet i ens ha tocat la fibra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada