dijous, 31 de desembre del 2020

DISCS DEL MES. DESEMBRE 2020

 Aquí teniu el lista dels discs del mes. Desembre ha estar molt por productos del que fa a treballs de qualitat suficiente com per figurar en aquest llista, Així i tot hem pogut ressenyar els següents:



dimecres, 30 de desembre del 2020

dimarts, 29 de desembre del 2020

THE GREAT AMERICAN NOVEL. Barstool Blues


 

divendres, 25 de desembre del 2020

THE AISLERS SET. Cold Christmas


 

PORRIDGE RADIO. The Last Time I Saw You (O Christmas)


 

dimecres, 23 de desembre del 2020

THE CHILLS. You're Immortal


 

dimarts, 22 de desembre del 2020

dilluns, 21 de desembre del 2020

diumenge, 20 de desembre del 2020

divendres, 18 de desembre del 2020

dijous, 17 de desembre del 2020

BEACH RIOT. Beach Riot Alcopop! Advent Sampler


 

dimecres, 16 de desembre del 2020

THE ECHO FRIENDLY. By Your Side b​/​w Nighttime


 

dimarts, 15 de desembre del 2020

CROCODILES. Christmas In Hell


 

dilluns, 14 de desembre del 2020

diumenge, 13 de desembre del 2020

GENTLEMEN ROGUE. Do The Resurrection! b​/​w Bloody Rudderless (In Ursa Major)


 

dissabte, 12 de desembre del 2020

divendres, 11 de desembre del 2020

THE REDS, PINKS & PURPLES. Dahlias and Rain


 

dijous, 10 de desembre del 2020

dimecres, 9 de desembre del 2020

dimarts, 8 de desembre del 2020

dilluns, 7 de desembre del 2020

diumenge, 6 de desembre del 2020

JOOLS. Cross​-​Dressing in a Freudian Slip


 

dissabte, 5 de desembre del 2020

divendres, 4 de desembre del 2020

dijous, 3 de desembre del 2020

dilluns, 30 de novembre del 2020

DISCS DEL MES. NOVEMBRE 2020

 

Acabat el mes de novembre ens disposam a presentar la llista dels millors discs publicats aquest mes. Ens ha costat decidir-nos per aquests cinc perquè n'hi havia d'altres que podrien entrar perfectament a la llista però no ens insteressa fer-la tan extensa, encara que això suposi a vegades dubtes "existencials". Aquí els teniu sense cap ordre determinat, esperam que alguns d'ells us inspirin i us facin gaudir d'una estona agradable.

diumenge, 29 de novembre del 2020

LAVENDER BLUSH. The Garden of Inescapable Pleasure


 

KELLEY STOLTZ. Ah! (etc)


 

dissabte, 28 de novembre del 2020

ESCUELAS PIAS. Plantas De Exterior


 Plantas de exterior es el nuevo EP de Escuelas Pías (El Genio Equivocado, 2020). El grupo sevillano, compuesto por Cristian Bohórquez y Davis Rodríguez, regresa con una nueva colección de cuatro canciones tras su aclamado segundo LP Música ligera para un funeral. Y aunque la banda ya ha ahondado en otras ocasiones en formatos de corta duración para presentar otras facetas de su música (Pequeñas desviaciones, Mapa espacial para personajes secundarios), esta vez se propone trazar un recorrido diferente en el modo de dar a conocer su particular universo sonoro. 

Plantas de exterior es el primer avance de un conjunto de 4 EPS que se publicarán en los próximos meses y que culminará en su nuevo larga duración, que verá la luz en 2021. Un ambicioso proyecto, emocionante e impredecible, que sus creadores se plantean como un laboratorio de investigación vivo y orgánico. Más allá de las maneras clásicas de presentación de un conjunto cerrado de canciones, Escuelas Pías quiere dar rienda suelta a su voracidad creativa buscando otras maneras de revelar su música. Un plan concebido para culminar en 2022. 

Este primer EP, Plantas de exterior, refleja el cambio de rumbo que el grupo ha decidido experimentar. Propone un giro hacia un sonido más majestuoso, sofisticado y lleno de matices. Con los ojos puestos en las grandes y orquestales producciones de Scott Walker o de los Suede del Dog Man Star, pero tamizadas bajo su intimista visión de un synthgaze melódico y de texturas aterciopeladas en habitaciones sombrías, se lanzan estas cuatro canciones como pequeña muestra del universo artificial que el dúo nos tiene preparado. 

Canciones como el grandioso himno pop Regeneración, que atrapa desde sus primeros segundos con unas cristalinas y enérgicas guitarras en unos exultantes siete minutos que pasan en un respiro. Un tema que sus creadores ven como un luminoso canto de revelación y optimismo, una oda al resurgir del inadaptado. 

En el segundo corte del EP, La gran revelación, Escuelas Pías muestra su faceta más sedosa con la colaboración de la vocalista del grupo Terry vs Tori, Erica Pender. En esta ocasión, los músicos conjugan las texturas más rugosas de unos My Bloody Valentine con los detalles más electrónicos de los primeros Depeche Mode o unos OMD. La mezcla es un inusual dueto chico/chica sobre héroes y villanos enfrentándose a lo cotidiano. 

En el tema Sol negro los Escuelas Pías se adentran en su cara más épica y descarnada. Las guitarras vuelven a cobrar protagonismo en un intenso relato acerca de la conciencia, la realidad y el futuro. 

Se cierra este Plantas de exterior con Mutismo, un delicado y triunfante canto a la palabra como hogar, como lugar donde es posible disipar cualquier miedo. Envuelto entre arreglos de trompeta y guitarras angelicales se esconde uno de los estribillos más bellos y triunfales de su carrera. 

La portada del EP es obra del ilustrador Cristian Pineda, uno de los creadores (a la vez que músico) más relevantes de la escena alternativa andaluza. Será la primera parte de un conjunto de 4 postales entre lo apocalíptico, espacial, desolador y surrealista. Un trabajo mano a mano con Escuelas Pías para poner en imágenes esta suerte de cosmogonía pop artificial que serán las nuevas canciones del grupo sevillano.
 

divendres, 27 de novembre del 2020

MAL BLUM. Nobody Waits b​/​w San Cristóbal


 

dijous, 26 de novembre del 2020

DRY CLEANING. Scratchcard Lanyard


 

dimecres, 25 de novembre del 2020

dimarts, 24 de novembre del 2020

dilluns, 23 de novembre del 2020

THE REDS, PINKS & PURPLES. Let's Pretend We're Not in Love


 

diumenge, 22 de novembre del 2020

CROCODILES. Shitty Times Volume 3


 

dissabte, 21 de novembre del 2020

divendres, 20 de novembre del 2020

dijous, 19 de novembre del 2020

REVISIÓ. PETITE LEAGUE DISCOGRAFIA

 



Petite League és una banda nascuda a Syracuse però establerta des dels seus inicis a New York. Tot i que els vàrem descobrir tard en aquest blog, avui capvespre el volem dedicar a ells amb aquesta revisió de la seva discografia que podeu trobar gratuïtament al seu bandcamp. (No estaria gens malament una aportació simbòlica donada la situació que estam atravessant)

Començam a l'octubre del 2015...


Petite League és un grup de rock de garatge lo-fi que actualment habita l’escena de Syracuse. El treball més recent de la banda es titula Slugger. Quan es visita la seva pàgina de bandcamp, us acull visualment un collage de cromos de beisbol d’època que es combinen fàcilment amb l’art de l’àlbum de Slugger.

Quan arribes al primer tema de Slugger, "Ocean Honey", et transporten a l'instant a un soterrani de Syracuse amb la teva cervesa barata a la mà; acompanyat de l’olor de cigarrets i de whisky barat. És música de garage-pop, com els primers Cloud Nothings, Ex Hex i Wavves. Cada cançó aporta un riff de guitarra optimista: tècnic, però no intimidatori. Repetint melodies amb veus senzilles i seques, acompanyades de variacions de ritmes de bateria de surf.

"Ocean Honey" és una pista d'introducció ràpida a la resta de l'àlbum. Presenta un riff descendent silenciat que es mou ràpidament cap a una progressió d’acords. A aquesta progressió d’acords s’uneixen algunes veus “ahhh” i s’esvaeixen ràpidament per deixar pas a “Surviving October”.

"Surviving October" apareix de seguida, hi ha un parell de progressions d'acords i les lletres s'hi enfilen. "No vull tastar el teu semen d'estiu / i no vull tastar el meu". Manté l’energia a través d’un pont, un altre vers i després un cor encara més fort.

"My Black Lungs" és una altra cançó notable de l'àlbum. Igual que el fragment anterior, toca de seguida. "Els meus pulmons negres" segur que us farà pensar en un període determinat de la vostra vida. O un ex-amant que mai va acabar de parar.

Slugger és un àlbum d’estiu; però envasat perfectament per a l’hivern. És càlid i brillant i té una composició profunda que us mantindrà calent durant tot l’hivern. Sens dubte, us tornarà a un d’aquests soterranis universitaris que us van permetre oblidar l’estrès de l’aprenentatge. O qualsevol altre tipus d’estrès amb què estiguéssiu tractant en aquell moment de la vostra vida.

Lo-fi / garage és un terme fàcil d’utilitzar per a la posada en marxa d’un acte relativament nou. Per tant, per explicar millor el so de Petite League és això: una música divertida que t’allunya de qualsevol moment en què et trobis. Lorenzo Gillis Cook i Henry Schoonmaker fan música divertida i Petite League val la pena escoltar-la des de mig estat de distància. Ah i la marca? La marca és fantàstica. La marca de targetes de beisbol estil Vintage Tops està greument infrautilitzada.

Seguim a l'estiu del 2016...

Hey man, it’s summer!  Let’s rap on a summer album!

No Hitter és el segon treball dels Petite League després del seu debut el passat octubre, Slugger. Slugger era força bo, home. Va ser un treball agradable, divertit i enganxós, però va sonar una mica com un àlbum d’una de les moltes bandes que s’haurien pogut trobar a la festa de l’institut. Me n'alegro de dir que després de Slugger, Petite League sembla haver arribat a un altre esgraó i millora la forma del seu swing, a més de reforçar la seva producció i centrar-se en els detalls de les seves cançons.

No Hitter no inventa ni reinventa res, només és un treball d’alta qualitat. Hi ha diverses grans melmelades de garage pop en aquest rebost ("Annie", "Zookeeper", "French New York") que us agradaran a les orelles i se us enganxaran al cap. Petite League té un to de guitarra molt càlid i difús que se sent com una bona abraçada, i les melodies són suaus. El més destacat aquí és "Raspberry Seeds", l'única pista que s'obri amb guitarra acústica, que posteriorment s'uneix amb una melodia neta que irromp en fortes explosions de l'esmentat fuzz càlid. La interacció musical està en el seu punt àlgid en aquesta pista, i les lletres i les veus també són molt dolces, aparentment des de la perspectiva d’un pare al seu fill.



Seguim al setembre de 2017...



Si em pregunteu, Rips One into the Night de Petite League és un "home run", un èxit rotund. El líder Lorenzo Gillis Cook originari de Brussel·les, Cook es va traslladar a Syracuse quan tenia 18 anys per estudiar a la universitat, va prendre classes de música i mitjans de comunicació, va establir un vincle amb l’escena musical local i va crear la Petite League al costat del bateria Henry Schoonmaker. El 2015 - 2016 els dos van llançar els LPs No Hitter i Slugger. 

A banda de les referències del beisbol, és força evident que la comunitat musical de Syracuse i la cultura del rock nord-americà van influir fortament en la propensió instrumental i de composició de cançons de Cook. L'àlbum és una sèrie de pistes distorsionades i trencades, que són estimulants i mòbils. Si t’haguessis d’imaginar com sona una banda de garatge indie moderna (penseu en LVL UP i Navy Gangs), podeu crear riffs de guitarra similars i lletres cíniques però potents que es troben a “Sun Dogs” i “Reclusa”.

Al costat d’una melodia tintinant i d’un persistent plateret, Cook canta amb el seu falset raspat: “Vaig dir que esperassis, espera’m / he estat bevent totes les nits / els meus pulmons són només un cendrer per a la decadència de la meva cigarreta / jo espero que em torni a trobar algun dia", canta a " Sun Dogs " .Mentres, a ‘Reclusa”, parla de donar la benvinguda a la mort amb una melodia de surf i un ritme inquiet.

El tema "Trash Blossoms" pren el camí cap al minimalisme sense bateria. Cook fa referència a la seva casa actual, la ciutat de Nova York, mentre canta: "Ciutat al cel, però tots els diables viuen aquí / Hem trobat l'amor a la cuneta / Oh, tots anem a casa". Una bona representació, si n’hi ha hagut alguna.

I el juliol del 2019...


Petite League és una banda nascuda a Syracuse i criada a Brooklyn a una casa plena de nins apassionats i amb talent. Aquests nins de la lliga han recorregut un llarg camí des dels seus dies de Syracuse jugant a espais d’art i espectacles al soterrani. Aquest àlbum els troba en el seu millor moment, trepitjant expertament la línia fina entre el garage de lo-fi, l'indie pop i el pop-punk. Han lligat sense problemes un so que s’enfadava i que era grungy, alhora que enganxós. Cançons com "Sweetener", "Blood Gardens" i "Yung Bubblegum" mostren aquest so tan peculiar que hem conegut de les seves versions anteriors. Altres com "New York Girls" i "The Devil's Rifle Is Named After You" sorprenen per la seva sensibilitat pop. "Camp infinit" és una dolça cançó acústica. Creieu-me quan dic que aquest disc està en una lliga pròpia.

Les guitarres de vegades es distorsionen i sonen, però també de vegades són suaus i nítides. Aquest àlbum té algunes de les produccions més netes de Petite League fins ara. Cada part té el seu lloc a la barreja i realment se sent com un esforç de col·laboració harmònic entre amics. Capes i capes de guitarra, veus, reverb i distorsió arrodoneixen cada cançó com un espès aire d’estiu a la sala.

Un dels postres temes favorits de l'àlbum, "Blood Gardens", és un tema alegre, encara que líricament malhumorat, sobre l'honestedat, cometre errors i sentir-se massa i insuficient alhora. És una d’aquestes cançons tristes amagades en una cançó que sona feliç, amb guitarres alegres i brillants i una línia de baix fantàstica. "La sang a l'herba, bé, ajuda a créixer l'herba". És una manera única de dir "heu d'equivocar-vos per créixer", com mai n'he sentit cap. El compositor resident de Petite League, Lorenzo Gillis Cook, utilitza paraules que transmeten el missatge sense tirar-lo a la cara. Línies com "El cavall salvatge morirà a les pastures on el verd de l'herba no importa" mostren un realisme càndid, mentre que altres com "Sóc un funeral de taüt obert perquè sóc un nin tan maco" mostren el seu macabre sentit de l'humor. Les cançons representen multitud d’escenes i les lletres colpeixen durament, però, d’alguna manera, tots els escenaris podrien relacionar-se amb qualsevol persona, des d’un desassossegat intermedi fins a un divorci de mitjana edat. Suposo que la versatilitat és màxima.

La banda ho va posar millor quan van dir a Facebook:

“Rattler és un disc sobre l'autocura i l'autodestrucció. Es tracta d’evitar la línia de ser un ignorant de l’ego i un atac de pànic introspectiu a peu. Es tracta d’enamorar-se d’algú tan terrorífic que és emocionant i deixar-lo perquè la vida és massa emocionant i terrorífica. Es tracta del tarannà esquinçat de la ciutat de Nova York i del penetrant silenci enmig del no-res. Es tracta de créixer i ser feliç i de créixer i aprendre què significa realment això.




I per acabar, el que ens espera el gener de l'any que ve...


LAURIE. Corruption


 

THE ATTENDANT. Goodbye 21st Century / Teenage