dimarts, 24 de novembre de 2020

dilluns, 23 de novembre de 2020

THE REDS, PINKS & PURPLES. Let's Pretend We're Not in Love


 

diumenge, 22 de novembre de 2020

CROCODILES. Shitty Times Volume 3


 

dissabte, 21 de novembre de 2020

divendres, 20 de novembre de 2020

dijous, 19 de novembre de 2020

REVISIÓ. PETITE LEAGUE DISCOGRAFIA

 



Petite League és una banda nascuda a Syracuse però establerta des dels seus inicis a New York. Tot i que els vàrem descobrir tard en aquest blog, avui capvespre el volem dedicar a ells amb aquesta revisió de la seva discografia que podeu trobar gratuïtament al seu bandcamp. (No estaria gens malament una aportació simbòlica donada la situació que estam atravessant)

Començam a l'octubre del 2015...


Petite League és un grup de rock de garatge lo-fi que actualment habita l’escena de Syracuse. El treball més recent de la banda es titula Slugger. Quan es visita la seva pàgina de bandcamp, us acull visualment un collage de cromos de beisbol d’època que es combinen fàcilment amb l’art de l’àlbum de Slugger.

Quan arribes al primer tema de Slugger, "Ocean Honey", et transporten a l'instant a un soterrani de Syracuse amb la teva cervesa barata a la mà; acompanyat de l’olor de cigarrets i de whisky barat. És música de garage-pop, com els primers Cloud Nothings, Ex Hex i Wavves. Cada cançó aporta un riff de guitarra optimista: tècnic, però no intimidatori. Repetint melodies amb veus senzilles i seques, acompanyades de variacions de ritmes de bateria de surf.

"Ocean Honey" és una pista d'introducció ràpida a la resta de l'àlbum. Presenta un riff descendent silenciat que es mou ràpidament cap a una progressió d’acords. A aquesta progressió d’acords s’uneixen algunes veus “ahhh” i s’esvaeixen ràpidament per deixar pas a “Surviving October”.

"Surviving October" apareix de seguida, hi ha un parell de progressions d'acords i les lletres s'hi enfilen. "No vull tastar el teu semen d'estiu / i no vull tastar el meu". Manté l’energia a través d’un pont, un altre vers i després un cor encara més fort.

"My Black Lungs" és una altra cançó notable de l'àlbum. Igual que el fragment anterior, toca de seguida. "Els meus pulmons negres" segur que us farà pensar en un període determinat de la vostra vida. O un ex-amant que mai va acabar de parar.

Slugger és un àlbum d’estiu; però envasat perfectament per a l’hivern. És càlid i brillant i té una composició profunda que us mantindrà calent durant tot l’hivern. Sens dubte, us tornarà a un d’aquests soterranis universitaris que us van permetre oblidar l’estrès de l’aprenentatge. O qualsevol altre tipus d’estrès amb què estiguéssiu tractant en aquell moment de la vostra vida.

Lo-fi / garage és un terme fàcil d’utilitzar per a la posada en marxa d’un acte relativament nou. Per tant, per explicar millor el so de Petite League és això: una música divertida que t’allunya de qualsevol moment en què et trobis. Lorenzo Gillis Cook i Henry Schoonmaker fan música divertida i Petite League val la pena escoltar-la des de mig estat de distància. Ah i la marca? La marca és fantàstica. La marca de targetes de beisbol estil Vintage Tops està greument infrautilitzada.

Seguim a l'estiu del 2016...

Hey man, it’s summer!  Let’s rap on a summer album!

No Hitter és el segon treball dels Petite League després del seu debut el passat octubre, Slugger. Slugger era força bo, home. Va ser un treball agradable, divertit i enganxós, però va sonar una mica com un àlbum d’una de les moltes bandes que s’haurien pogut trobar a la festa de l’institut. Me n'alegro de dir que després de Slugger, Petite League sembla haver arribat a un altre esgraó i millora la forma del seu swing, a més de reforçar la seva producció i centrar-se en els detalls de les seves cançons.

No Hitter no inventa ni reinventa res, només és un treball d’alta qualitat. Hi ha diverses grans melmelades de garage pop en aquest rebost ("Annie", "Zookeeper", "French New York") que us agradaran a les orelles i se us enganxaran al cap. Petite League té un to de guitarra molt càlid i difús que se sent com una bona abraçada, i les melodies són suaus. El més destacat aquí és "Raspberry Seeds", l'única pista que s'obri amb guitarra acústica, que posteriorment s'uneix amb una melodia neta que irromp en fortes explosions de l'esmentat fuzz càlid. La interacció musical està en el seu punt àlgid en aquesta pista, i les lletres i les veus també són molt dolces, aparentment des de la perspectiva d’un pare al seu fill.



Seguim al setembre de 2017...



Si em pregunteu, Rips One into the Night de Petite League és un "home run", un èxit rotund. El líder Lorenzo Gillis Cook originari de Brussel·les, Cook es va traslladar a Syracuse quan tenia 18 anys per estudiar a la universitat, va prendre classes de música i mitjans de comunicació, va establir un vincle amb l’escena musical local i va crear la Petite League al costat del bateria Henry Schoonmaker. El 2015 - 2016 els dos van llançar els LPs No Hitter i Slugger. 

A banda de les referències del beisbol, és força evident que la comunitat musical de Syracuse i la cultura del rock nord-americà van influir fortament en la propensió instrumental i de composició de cançons de Cook. L'àlbum és una sèrie de pistes distorsionades i trencades, que són estimulants i mòbils. Si t’haguessis d’imaginar com sona una banda de garatge indie moderna (penseu en LVL UP i Navy Gangs), podeu crear riffs de guitarra similars i lletres cíniques però potents que es troben a “Sun Dogs” i “Reclusa”.

Al costat d’una melodia tintinant i d’un persistent plateret, Cook canta amb el seu falset raspat: “Vaig dir que esperassis, espera’m / he estat bevent totes les nits / els meus pulmons són només un cendrer per a la decadència de la meva cigarreta / jo espero que em torni a trobar algun dia", canta a " Sun Dogs " .Mentres, a ‘Reclusa”, parla de donar la benvinguda a la mort amb una melodia de surf i un ritme inquiet.

El tema "Trash Blossoms" pren el camí cap al minimalisme sense bateria. Cook fa referència a la seva casa actual, la ciutat de Nova York, mentre canta: "Ciutat al cel, però tots els diables viuen aquí / Hem trobat l'amor a la cuneta / Oh, tots anem a casa". Una bona representació, si n’hi ha hagut alguna.

I el juliol del 2019...


Petite League és una banda nascuda a Syracuse i criada a Brooklyn a una casa plena de nins apassionats i amb talent. Aquests nins de la lliga han recorregut un llarg camí des dels seus dies de Syracuse jugant a espais d’art i espectacles al soterrani. Aquest àlbum els troba en el seu millor moment, trepitjant expertament la línia fina entre el garage de lo-fi, l'indie pop i el pop-punk. Han lligat sense problemes un so que s’enfadava i que era grungy, alhora que enganxós. Cançons com "Sweetener", "Blood Gardens" i "Yung Bubblegum" mostren aquest so tan peculiar que hem conegut de les seves versions anteriors. Altres com "New York Girls" i "The Devil's Rifle Is Named After You" sorprenen per la seva sensibilitat pop. "Camp infinit" és una dolça cançó acústica. Creieu-me quan dic que aquest disc està en una lliga pròpia.

Les guitarres de vegades es distorsionen i sonen, però també de vegades són suaus i nítides. Aquest àlbum té algunes de les produccions més netes de Petite League fins ara. Cada part té el seu lloc a la barreja i realment se sent com un esforç de col·laboració harmònic entre amics. Capes i capes de guitarra, veus, reverb i distorsió arrodoneixen cada cançó com un espès aire d’estiu a la sala.

Un dels postres temes favorits de l'àlbum, "Blood Gardens", és un tema alegre, encara que líricament malhumorat, sobre l'honestedat, cometre errors i sentir-se massa i insuficient alhora. És una d’aquestes cançons tristes amagades en una cançó que sona feliç, amb guitarres alegres i brillants i una línia de baix fantàstica. "La sang a l'herba, bé, ajuda a créixer l'herba". És una manera única de dir "heu d'equivocar-vos per créixer", com mai n'he sentit cap. El compositor resident de Petite League, Lorenzo Gillis Cook, utilitza paraules que transmeten el missatge sense tirar-lo a la cara. Línies com "El cavall salvatge morirà a les pastures on el verd de l'herba no importa" mostren un realisme càndid, mentre que altres com "Sóc un funeral de taüt obert perquè sóc un nin tan maco" mostren el seu macabre sentit de l'humor. Les cançons representen multitud d’escenes i les lletres colpeixen durament, però, d’alguna manera, tots els escenaris podrien relacionar-se amb qualsevol persona, des d’un desassossegat intermedi fins a un divorci de mitjana edat. Suposo que la versatilitat és màxima.

La banda ho va posar millor quan van dir a Facebook:

“Rattler és un disc sobre l'autocura i l'autodestrucció. Es tracta d’evitar la línia de ser un ignorant de l’ego i un atac de pànic introspectiu a peu. Es tracta d’enamorar-se d’algú tan terrorífic que és emocionant i deixar-lo perquè la vida és massa emocionant i terrorífica. Es tracta del tarannà esquinçat de la ciutat de Nova York i del penetrant silenci enmig del no-res. Es tracta de créixer i ser feliç i de créixer i aprendre què significa realment això.




I per acabar, el que ens espera el gener de l'any que ve...


LAURIE. Corruption


 

THE ATTENDANT. Goodbye 21st Century / Teenage


 

dimecres, 18 de novembre de 2020

NATION OF LANGUAGE. A Different Kind of Life


 

dimarts, 17 de novembre de 2020

THE BATS AND ASSOCIATES. Foothills


 Casi 40 años después de su formación, The Bats siguen sacando discos, y lo que es mejor: siguen haciendo música deliciosa. La banda neozelandesa no es muy prolífica, y aunque han editado mucho material en forma de Ep o de single, el que publican ahora es su álbum número diez. Y es que, como dicen ellos mismos, “tienen que buscar un hueco en sus ajetreadas vidas para poder grabar nuevas canciones con la banda”. Algo que, afortunadamente, consiguieron en la primavera de 2018, que fue cuando se retiraron a una casa en el campo y grabaron estos temas. Lo que no sé es cuál es la razón por la que han tardado tanto tiempo en editarlo.
Foothills’ cuenta con todos los ingredientes necesarios para que un seguidor de The Bats disfrute al máximo durante poco más de media hora. Tenemos los cálidos paisajes pop, el rock urgente y acelerado, y ese lado más juguetón que tan bien manejan por las antípodas. A lo que hay que añadir ese toque hogareño que le da el hecho de que está grabado en directo en mitad de una casa de campo. Porque, si hay algo que siempre ha tenido su música, es que resulta de lo más acogedora. Y sí, puede que no hayan cambiado de rumbo en décadas, pero una buena dosis de sus canciones siempre te reconfortan.

Particularmente, siempre he preferido las canciones más aceleradas de su carrera, o eso que podríamos llamar su lado más The Clean -ya sabéis que Robert Scott es el líder de las dos bandas-. Aquí solo hay par, pero la verdad es que las dos me dejan satisfecho. Tenemos la estupenda “Warwick”, con su ritmo juguetón y su guitarra algo más sucia, y esa “Field Vision” un tanto más melancólica, pero igual de urgente. Eso sí, también saben lo que se hacen en ese lado más reposado y acogedor que suelen tener sus canciones. Ahí está la delicada “Trade in Silence”, con la que abren el disco arropándote con sus guitarras cálidas y sus buenas melodías. Algo que también hacen en las deliciosas “Beneath The Visor” y “Another Door”. Pero no creías que han llenado el disco con este tipo de temas, también tienen tiempo para centrarse un poco más en el indie-rock. Es el caso de “Change Is All” y “Smaller Pieces”, que son lo más pegadizas, y de lo más neozelandesas. O de esa “Electric Sea View” final, en la que se ponen algo más tristes, y se sacan de la manga una preciosidad algo sucia.

Una vez más, nos encontramos ante otro trabajo de The Bats notable, y ante otra colección de canciones que te acogen y te dan calidez. De hecho, es la banda sonora perfecta para un otoño lluvioso como el que estamos viviendo. (Donteattheyellowsnow)