dijous, 6 de maig de 2010

THE DEL FUEGOS. “Boston, Mass.”


Un disc del que he sentit i llegit comentaris contraposats, té admiradors i detractors a parts iguals. Els meus records d’aquest disc són tots molt bons. Érem a l’època de Ràdio Albuhaira i va sonar moltes vegades als nostres programes. És un disc que vas assaborint cada vegada que l’escoltes, d’aquells discs que t’agrada de tant en tant recordar i us puc ben assegurar que no n’hi ha tants que resisteixin amb tanta fermesa el pas del temps. Un disc de rock and roll contemporani ple d’històries quotidianes, horabaixes malencònics, històries d’amor d’una sola nit i de baralles de bar. Ho trobam a “Don’t run wild”, “It’s alright” o “Shame”, tres de les peces més significatives. També hi trobam balades plenes d’arestes a “Coupe de Wille”, “Fade to blue” o “I still want you”.
No és un disc obscur ni brut sinó que té on so admirable, amb una compenetració perfecta dels quatre components del grup que toquen amb una naturalitat i una sensibilitat que arriba al teu sistema nerviós i et toquen la fibra sensible. Costa poc recomanar-lo perquè saps que agradarà i si vols un bon consell, baixa’l, asseu-te al teu seient preferit, deixa l’habitació en penombra, agafa una cerveseta ben fresca i... a gaudir.

Cap comentari: